Passió per la lectura

Tag Archives: Fragment literari


by Deixa un comentari

Cicatrius

La Maria tenia uns ulls verds que mudaven de color al compàs del seu ànim. Quan reia eren d’un verd blavenc com el mar a l’estiu, i quan estava trista, que era la major part del temps, d’un blau grisós com l’oceà als capvespres d’hivern. Les estranyes ocasions en què s’enutjava, podies veure com s’enfosquien fins a quasi negrejar, com un llac d’aigües tèrboles on per res del món t’agradaria endinsar-te. Em mirava amb aquells ulls de gata i jo imaginava que havia tingut set vides i que anava per l’última. Solia explicar-me que la majoria de la gent creu que morim quan el nostre cor es rendeix i deixa de bategar, però en realitat tots anem cedint una mica de vida amb cada desgràcia que ens passa. Afirmava que, per aquest motiu, hi havia gent inanimada. Gent que continuava respirant i que fingia que era viva fins que exhalava l’últim alè com un alliberament. També em deia que hi havia gent especial, persones que se sobreposaven a les desgràcies, que aprenien d’elles i es refeien gaudint cada dia sense perdre’s en el passat ni tenir por del futur, i que jo n’era una.

Duia els cabells negres molt curts i era tan prima i plena de nusos com una vara de salze. Al braç esquerre hi duia tatuat un gat que mirava la lluna, i em deia que era la seva ànima. Però encara més que la mirada, m’agradava quan reia. Tenia els ullals molt torts, però li quedaven bé i pensaves que aquelles dents eren com havien de ser.

Suposo que tothom és com ha de ser.

A l’hospital jo no volia parlar de què m’havia passat, però ella, quan mirava els jeroglífics que formaven les cicatrius de les meves cames i braços, s’ho imaginava. Recorria cada ferida amb la punta dels dits, com si llegís braille i cada marca contingués un detall de la meva història.

A les nits, compartíem el llit i m’arrapava al seu cos tebi amb cura, com si tingués por d’espatllar-la. De vegades, no podíem dormir i m’explicava alguna història: sobre la seva tortuga, que es va enamorar d’una sabata. O de com va guarir un colom, que en volar va creure que el cel era el mar. Jo em perdia als seus ulls, que espurnejaven en la foscor d’un color impossible, fins que ens vencia la son abraçades. Amb ella, podia dormir tota la nit. En canvi, quan estava sola em despertava de matinada i el llit em semblava fred i ingrat. Mig desperta per la llum eterna que s’escolava a sobre meu des del passadís i pels sorolls apagats de l’hospital, romania abraçada al coixí, desitjant que passessin un, cinc, vint anys de cop.

[…] Una nit, la Maria estava estirada al llit mentre jo escrivia a la llibreta. Es cobria amb l’aspre llençol blanc i semblava tan fràgil com una torre d’escuradents que algú s’havia entestat a construir sabent que qualsevol copet l’ensorraria. Quan em vaig estirar al seu costat em va confessar que, des que havia acabat la primària, jo era la primera amiga que havia tingut. La vaig abraçar i els ulls li van resplendir amb tendresa i amb un espurneig de melangia. Em va agafar delicadament les mans i em va dir:

—Tenim aquesta nit per explicar-nos què ens va passar. Després, serà hora de lluitar pel futur.

Poden reduir-se dues vides fins a cabre en una sola nit? Quan mires enrere t’adones que, a la vida, hi ha només uns quants fets que determinen el teu destí, com si la resta de mesos i anys fossin només un farcit oblidable. Dies, setmanes i anys en què només et deixes portar, com un bri d’herba que sura arrossegat pel corrent. Setmanes que no recordaràs mai. Mesos en què cremes les hores anodines, esperant que passi alguna cosa bona, alguna cosa que et faci sentir viva.

Com en un dibuix de punts vam recórrer les línies que ens portàvem a cada succés, a cada decisió que ens havia conduït a aquell lloc. Vam cosir amb paraules punt rere punt, fins que el traçat se’ns va revelar com una cicatriu que sempre hagués estat allà amagada.

Sònia Guillén Colomer. 2023. Cicatrius. Barcelona: Fanbooks

BONUS TRACK: Avui ens ha semblat que aquest clàssic dels R.E.M. pot il·lustrar musicalment el llibre “Cicatrius”, perquè parla de la sensació de dolor i desesperació immensa que, malauradament, tard o d’hora, tothom acaba experimentant en algun moment de la vida. Això no obstant, com també expressa, i prou bé, aquest tema musical, molt més important que el dolor és la capacitat de resistència i superació, el suport incondicional que ens podem oferir els uns als altres i, sobretot, l’esperança que mai ningú no hauria de perdre.


by Deixa un comentari

És terra i és història

L’extracte literari que us presentem avui procedeix del llibre The Lemon Tree: An Arab, a Jew, and the Heart of the Middle East (El llimoner: un àrab, un jueu i el cor d’Orient Mitjà) de l’escriptor i periodista estatunidenc Sandy Tolan. L’autor és conegut per les seves cròniques periodístiques, per l’habilitat que mostra quan narra històries humanes en el context de conflictes polítics i socials complexos, però també, especialment, pel seu compromís amb qüestions relatives al conflicte israelià-palestí.

Publicat el 2006, “The Lemon Tree” és una de les seves obres més aclamades: la història d’una casa i la d’un llimoner que van haver de compatir, durant molt de temps, dues famílies, una de palestina, la de Baixir Khairi, i una altra de jueva, la de Dàlia Eshkenazi. De fet, si mai llegiu el llibre (malauradament crec que encara no s’ha publicat en català) descobrireu que la casa i el llimoner es converteixen en testimonis silents de dècades de tensions, de canvis polítics i de moments transcendentals en la història d’Orient Mitjà. Potser per això, la tria i la traducció que hem fet d’aquest breu fragment literari adquireix un significat ben especial en el context de la crisi entre Israel i Palestina: una gravíssima tragèdia que, com bé sabeu, encara persisteix actualment.

Tant de bo la llavor literària d’aquest llimoner (que en el llibre de Tolan simbolitza la connexió amb la terra i la reconciliació amb els altres, enmig d’un passat amarg i dolç) pugui servir-nos com a finestra per descobrir la complexitat del nostre món i, sobretot, com a eina de conscienciació i de compromís que ens permeti fer d’aquest món un lloc molt més amable i pacífic. Potser és aquest el gran poder dels llibres en temps de guerra, tan i tan diferent del poder de les armes, oi?

En Baixir va caminar cap a una vitrina de vidre que hi havia al menjador. La Dàlia el va seguir, fins que tots dos es van quedar mirant a través del vidre.

― Fixa’t en la vitrina i digues-me què hi veus, ―li va demanar el Baixir.
― M’estàs posant a prova?
― I tant que és una prova. Som-hi, si us plau, digues-me què hi veus a la vitrina.
― Llibres, gerros, una imatge d’Abdel Nasser, potser alguna cosa amagada darrere… i una llimona.
― Això mateix ―va dir en Baixir―. Te’n recordes, però, d’aquesta llimona?
― Per què? Potser amaga alguna història?
― Te’n recordes quan el meu germà i jo vàrem venir de visita…? Fes memòria. Oi que en Kamel et va demanar alguna cosa mentre marxàvem? I tu què li vas oferir com a regal?

En aquells moments la Dàlia va callar durant uns instants.

― I tant! Déu meu! És una de les llimones d’aquella visita! Però, per què la vàreu guardar aquesta? Si gairebé ja han passat quatre mesos!

Llavors els dos van anar a seure mentre en Baixir li deia:

― Per a nosaltres, aquesta llimona és molt més que una simple fruita, Dàlia. És terra i és història. És la finestra que obrim per tal de contemplar la nostra història. Uns dies després d’haver-nos endut les llimones, al bell mig de la nit, em va semblar sentir un moviment a la casa. Estava mig adormit, però em vaig aixecar per parar l’orella. Estàvem tan nerviosos quan va començar l’ocupació que fins i tot el moviment dels arbres ens despertava i ens angoixava. Llavors, vaig tornar a sentir el soroll i em vaig alçar. El soroll provenia d’aquesta habitació on som ara precisament. I saps què hi vaig veure? Al meu pare, que gairebé no hi veu.

― I això?, ―va dir la Dàlia mentre escoltava atentament.

― Doncs el vaig veure agafant aquesta mateixa llimona amb ambdues mans, mentre passejava d’un costat a l’altre de la sala i les llàgrimes li queien per les galtes.

― I llavors què vas fer?

― Doncs vaig tornar a la meva habitació, vaig seure al llit i vaig començar a pensar. Després vaig començar a parlar tot sol fins a la matinada, fins que, a la fi, vaig entendre per què l’estimo tant!

— Sandy Tolan (2006). The Lemon Tree. Nova York: Bloomsbury Publishing.


by Deixa un comentari

L’Odissea d’Homer

L’Editorial Inuk, amb la col·laboració la Casa dels Clàssics, ha publicat una nova versió juvenil (o per a nens de 12 a 99 anys) de L’Odissea d’Homer. L’adaptació és de Meritxell Blay i compta amb il·lustracions de Genie Espinosa. La revista de literatura catalana i en català Stroligut ens n’avancen el primer capítol, i avui nosaltres ens en fem ressò. Som-hi, doncs! Us convidem a llegir una de les històries més antigues i extraordinàries de la humanitat, un relat magnífic que va néixer a Grècia fa uns tres mil anys, abans que els grecs sabessin llegir i escriure. Us ho podeu imaginar?

Vull començar dient el meu nom: soc Ulisses, fill de Laertes, de l’illa d’Ítaca. No sé per on començar, de tantes aventures que he viscut per la mar durant el retorn a casa. Us explicaré que he viatjat a terres desconegudes, he arribat fins a la fi del món, he baixat als inferns d’Hades, d’on cap home vivent no ha tornat mai, he vist criatures meravelloses, monstres salvatges, caníbals, gegants, éssers inimaginables.

I ho he perdut tot. He perdut la meva tripulació, les meves riqueses i gairebé la vida. He arribat sol fins aquí, amb vosaltres, i ho he fet a la deriva, com un nàufrag, escapant la mort no sé quantes vegades.

Potser us deveu preguntar d’on vinc. Vinc de Troia, d’aquella guerra llarga i terrible. Tots els grecs que hi vam lluitar ja han tornat a casa. Tots menys jo, oblidat dels homes i dels déus, que continuo lluny del meu país, desgraciat, sense poder saber si els meus són morts o vius.

A més, us he de dir que em consumeix la pena de no poder tornar a trepitjar la meva illa. Allà, a Ítaca, era feliç amb la meva família, la meva dona, Penèlope, i el meu fill, Telèmac, que tot just acabava de néixer quan vaig haver de partir cap a la guerra.

Per evitar anar-hi, se’m va acudir una de les meves astúcies: fer-me passar per boig. Quan els soldats van venir a buscar-me, em van trobar llaurant la sorra i sembrant sal. Qui voldria lluitar al costat d’un home tan trastocat? Ningú! Em pensava que els enredaria, però, per desemmascarar-me, els homes que havien vingut a reclutar-me van posar-me el petit Telèmac davant de l’arada, per descobrir si era tan boig de passar-li per sobre.

No ho vaig poder fer. Vaig haver de reconèixer que tot havia estat un engany. I aquest va ser el primer de molts.

Vaig haver de navegar fins a la llunyana Troia, tan lluny de la meva Ítaca. Deu anys vam lluitar a les portes de la ciutat: deu anys sense poder travessar les seves altes muralles, veient morir els nostres homes dia rere dia.

Fins que vaig tenir la idea que ens acabaria donant la victòria. Vam construir un cavall de fusta, buit per dins, i els guerrers més valents ens hi vam amagar. El vam deixar a la platja, com si fos una ofrena a Atena, deessa de l’estratègia, per tornar sans i estalvis. La resta del nostre exèrcit va fer veure que es retirava, però es va amagar a l’altra banda de la badia. Era un pla que no podia fallar.

Va córrer la notícia que els grecs ens havíem rendit i que havíem abandonat el campament. Quan els troians van arribar-hi, no hi van trobar ni cap grec ni cap vaixell, només un cavall enorme al bell mig de la platja troiana. No van saber què fer-ne. Tenien por que aquell regal dels grecs fos una trampa i dubtaven si arrossegar-lo fins a dins de la ciutat de Troia o llançar-lo muntanya avall.

Però van decidir quedar-se’l i entrar-lo a la ciutat, sense saber que aquell parany, aquell gran cavall de fusta, seria la seva fi.

Després de deu llargs anys, havíem entrat a Troia, tot i que els troians encara no ho sabien. Van plantar el cavall al mig de la plaça i vam esperar fins a la nit per sortir-ne i obrir les portes de la ciutat des de dins, avisar els companys i acabar amb aquella guerra d’una vegada per totes. El que va passar va ser èpic.

Els troians queien un rere l’altre. La sang va córrer. Vam saquejar la ciutat. Troia cremava i la victòria era nostra. Deixeu-me que us expliqui com he arribat fins aquí, després de tant de temps perdut per la mar.

© de l’adaptació, Meritxell Blay — © de l’edició, Inuk


by Deixa un comentari

L’home dels gats

Com és de gran un home? I com és de gran una muntanya? Sense ni proposar-s’ho, aquell xofer s’ho va preguntar. Mireu que en feia d’anys que vivia en aquelles muntanyes, i fins i tot hi havia nascut. Però potser mai, abans d’aleshores, no s’havia fet aquella pregunta: com és de gran un home comparat amb una muntanya? És clar que també podia dir-se: I que n’és de gran una muntanya si la comparem amb un home! –Sobretot amb aquest home –pensà el xofer, mentre conduïa per la pista que pujava i pujava sense parar de fer tombs.

Portava una camioneta amb una cabina potser tan grossa com la caixa, i és que a la muntanya les camionetes porten també alguns viatgers, fan de tot: de taxi, d’ambulàncies, de camió… Però en Manuel aquella tarda no portava ningú, i parlava sol. Era un divendres a la tarda, i l’endemà no tenia previst cap viatge. Estaria amb la família tot aquell final de setmana.

L’homenet que havia vist endavant, en un revolt, el tornà a veure ara, de més a prop, en agafar un altre dels revolts exteriors. Ja vorejava la zona del pi negre, i la claror del dia, als indrets més boscosos, es feia dubtosa. –Vaig bé d’hora, amb tot –pensà en Manuel.

Va tornar a veure l’homenet. Bé, potser tant, tant com un homenet tampoc podia dir-se’n. Ara el veia caminar bé, ben dret, un home robust, amb una gorra, una jaqueta llarga, gran motxilla i sac de mà, i botes fortes. Portava un bastó. –És ben bé de fora, no l’he vist mai. ¿Què deu buscar, per aquí? Som al final de setembre, i la temporada turística podem dir que s’ha ben acabat. Un buscador de bolets no ho sembla, i menys en aquesta hora: es farà fosc aviat. D’altra banda, no hi ha cap poble fins arribar a Tolarc. Si no és que hi vagi en alguna de les cases aïllades… I després de tot, què n’haig de fer? Tinc pressa per arribar a casa, i diumenge, celebrar l’aniversari de la Maria.

Potser per aquest darrer pensament de la pressa, quan va aconseguir l’home, gairebé no va mirar-lo. La pista, com totes les pistes de muntanya, no era pas ampla, de tant en tant hi havia un eixamplament per tal que si dos vehicles coincidien, es deixessin, l’un o l’altre, pas. Precisament en un d’aquests indrets l’home, sense deixar de caminar, alentí la passa i es tombà per veure si la camioneta que pujava estava tota ocupada o hi havia plaça lliure a la cabina. Fins i tot va fer com un somriure en veure que només hi anava el xofer. Però no aixecà la mà, ni semblà estranyat de veure que el vehicle continuava.

–Ves a saber qui deu ser! –va pensar en Manuel–. No fa la impressió d’anar massa cansat, tampoc. I veig que està robust. Que camini. Al cap i a la fi tampoc no ha alçat el braç ni ha estirat el dit. No ha fet Manuel-stop!.” […]

— Josep Vallverdú i Aixalà (1972). L’home dels gats. Barcelona: La Galera.


by Deixa un comentari

La manera de ser etern

Les paraules són el teixit de la vida, les fibres que ens uneixen als altres i ens permeten comunicar-nos. En cada lletra, en cada frase, hi ha un món de significats i emocions que prenen forma i cobren vida. Les paraules són la matèria primera dels somnis i dels pensaments, el pont invisible que ens connecta amb el món i amb nosaltres mateixos. Potser per això, quan escric, tinc la sensació que les paraules ballen i s’entrecreuen dins meu, buscant la seva posició exacta. Són com pedres precioses que he d’encabir en el seu lloc exacte per crear una joia literària. M’immergeixo en l’oceà de les paraules, explorant els seus colors, les seves textures, les seves melodies; i, a poc a poc, el meu relat pren forma i es converteix en un món propi, únic i irrepetible.

Cada paraula és una elecció, una decisió conscient que dona vida al meu pensament. Escric per explorar, per descobrir, per entendre. Les paraules em permeten viatjar a altres èpoques i a altres llocs, acariciar els somnis i lluitar contra les injustícies. Les paraules són la meva arma i la meva tendresa, el meu crit i la meva calma. I quan veig que les meves paraules arriben als lectors, que desperten alguna cosa en els seus cors i els fan somriure, plorar o reflexionar, em sento complet. En aquell moment, les paraules ja no són només meves, sinó que es converteixen en un pont invisible que ens connecta, que ens uneix en un acte íntim i profund. En un món cada vegada més complex i tecnològic, les paraules són un recordatori de la nostra humanitat, de la nostra capacitat d’expressió i de comprensió.

Per això escric, perquè les paraules són el meu far en la foscor, el meu refugi en la tempesta. Són la meva passió i el meu compromís, la meva forma de deixar empremta en aquest món efímer i meravellós. Les paraules són la meva manera de ser etern.


by Deixa un comentari

L’Olga i el crit del bosc

L’Olga tenia vuit anys, i s’havia mudat de casa sis vegades. Menjar sis vegades pastís de xocolata en una vida de vuit anys és ben poca cosa, raspallar-se sis vegades les dents en vuit anys també és molt poc, però canviar sis vegades de casa és moltíssim per a una vida tan jove com la de l’Olga. Aquelles mudances freqüents l’obligaven a tenir el que li era estrictament necessari: l’habitació de l’Olga cabia en una maleta petita. D’aquesta manera, quan en Bernard, el seu pare, es llevava un matí i deia, mentre esmorzaven: «Reines meves! De nou ens n’anem a l’aventura!», l’Olga només havia d’endreçar els quaderns, el necesser, els quatre àlbums il·lustrats, la capsa de llapis de colors, el conill blau, els cinc jocs de cartes, la nina Mirette, el dau, i ja estava a punt! En Bernard desmuntava la llibreria de la sala; la Fédora, la mama de l’Olga, s’acabava la tassa de te, la col·locava en una capsa amb la tetera encara plena d’una barreja russa que feia una flaire deliciosa de taronja i de Nadal, feia un petó al seu marit, encabia tot el menjar del frigorífic a la nevera portàtil, ficava la roba en un bagul, plegava les cadires de càmping, es refeia el monyo, el seu marit li enviava un petó mentre carregava tot allò al cotxe, lligaven el sofà al sostre, ataconaven els matalassos a la part del darrere, i el llitet d’en Monsieur per sobre, i que comenci el viatge, som-hi tots dins del cotxe, a punt per a l’aventura, avall que fa baixada!

I així tornaven a ser tots tres asseguts al seient del davant de la vella furgoneta 403 de l’any 1957, heretada d’una germana de l’avi molt moderna per a l’època. Conduïen cap a nous horitzons, deixant enrere la seva última vida…

— Laure Monloubou (2022). L’Olga i el crit del bosc. Barcelona: Editorial Casals.


by Deixa un comentari

Els perseguidors de paraules

Durant molts anys tothom va viure en pau al Món de les Paraules. La gent, als grans magatzems, intercanviava les seves lletres preferides o en comprava de noves. Els homes dels interrogants viatjaven de poble en poble sempre amb alguna pregunta millor que l’anterior i les dones dels punts suspensius quasi acabaven alguna frase… Els dies eren llargs com si l’estiu no s’acabés mai, i fins i tot els més intrèpids s’atrevien a creuar el Bosc de les Faltes d’Ortografia. Però qui volia creuar-lo no ho feia mai sol, l’acompanyaven els apòstrofs: homes diminuts i vestits de negre, que se sabien de memòria tota la geografia del Món de les Paraules. Eren els guies, caminaven d’una forma ben curiosa, amb passes petites, però ràpides, com si correguessin tot el dia. Ells van ser els primers a adonar-se que la pau no duraria per sempre, que feia dies que un rum-rum ressonava a la Cova de les Onomatopeies…

Les paraules més velles explicaven a les més joves que molts segles enrere va esclatar una guerra ferotge contra un monstre que no volia que en el món hi hagués tantes paraules. La bèstia sense forma —una mena d’ombra— va començar a devorar totes les paraules, a aniquilar-les. En van morir moltes: adjectius, verbs, pronoms…, i a les que van quedar vives els van amputar alguna síl·laba. Així la primavera es va quedar prima, l’albergínia es va tornar un alberg i al despertador no li va quedar més remei que viure despert per sempre més. Però quan semblava tot perdut, una nit, les paraules més valentes, desafiant el fred i la gana, van travessar l’espès Bosc de les Faltes d’Ortografia, i per fi van atrapar el monstre. Com ho van fer? Amb una idea genial. El parèntesi ( ).

Aprofitant que el monstre dormia plàcidament, van obrir el parèntesi per un costat, i van tancar-lo per l’altre: (·#,”@), amb ell a dins. Tancat per sempre. Una presó perfecta, allunyada de tot. I, d’aquesta manera, tothom va tornar a viure tranquil: la gent va omplir els supermercats i les places altra vegada, i les paraules es van atrevir a celebrar-ho, i a ballar, i a rimar-se: «mel» amb «cel», «melic» amb «bonic», «motiu» amb «estiu», «feliç» amb «pastís». I es barrejaven les unes amb les altres. D’aquesta manera, el «cul» es va fer amic del «termòmetre» i va néixer el culòmetre. Però ara… ara els apòstrofs saben que el parèntesi trontolla i podria trencar-se en qualsevol moment, i aleshores el monstre tornaria a sortir de la seva presó i res seria com abans… Alguns asseguren que prop de la Cova de les Onomatopeies han vist els barbarismes esmolant les armes… El temps s’acaba i sembla que ningú no podrà salvar les paraules.

— Marc Artigau i Queralt (2016). Els perseguidors de paraules. Barcelona: Estrella Polar.


by Deixa un comentari

El noi que dormia a la neu

En Joel va apujar la persiana de cop perquè se sentís. Era com si saludés amb un tret de canó el nou dia. Va mirar sorprès a través de la finestra. El terra era completament blanc. Una vegada més s’havia deixat enganyar. L’hivern sempre arribava de puntetes quan un menys s’ho esperava. La tardor anterior en Joel havia decidit que mai més no deixaria que això passés. Abans de ficar-se al llit, decidiria si aquella nit començaria a nevar o no. El problema era que no es podia sentir quan nevava, a diferència de la pluja, que repicava contra el sostre de xapa de l’aparcament de bicicletes que hi havia al pati. Tampoc se sentia quan brillava el sol. Però llavors canviava la llum. I el vent era el més fàcil de tots. De vegades, quan era molt fort, esgarrapava les parets de la casa i les feia tremolar com si volgués enlairar-la. Però la neu sempre venia de puntetes. La neu era com un indi. Arribava sense fer soroll quan menys t’ho esperaves. En Joel va continuar mirant per la finestra. Havia arribat l’hivern. Era impossible impedir-ho. Un cop més havia estat enganyat. Seria llarg i fred? La neu que havia arribat ara seria la que duraria més, ja que era la que quedava a sota de tot. La primera a arribar era la darrera que es fonia. I això no passaria fins a les acaballes d’abril o principis de maig. (…) Des que havia nevat la tardor passada, en Joel havia après un parell de coses. La vida es complica cada vegada més a mesura que passa el temps. I l’hivern sempre arriba quan un menys s’ho espera. — Henning Mankell (2022). El noi que dormia a la neu. Barcelona: Edicions 62.


by Deixa un comentari

La Júlia i el tauró

Hi ha més secrets a l’oceà que no pas al cel. La mare em va explicar que quan l’aigua està tranquil·la i els estels en pessiguen la superfície, uns quants dels secrets del cel cauen a l’aigua i s’afegeixen als seus misteris. Quan vivíem al far, estirava la xarxa de mànec llarg per caçar crancs sobre la barana del balcó i provava d’atrapar-los, però mai no me’n vaig sortir. D’altres nits, quan les tempestes ho capgiraven tot i llançaven el cel i l’aigua l’un contra l’altra, l’escuma de les onades arribava al feix de llum. Entrava per les reixes de les finestres més altes i s’escampava pel terra del despatx del pare. Al matí m’escoltava els bassals d’aigua, però no em van dir mai res. Cap missatge caigut dels núvols. Tal vegada els secrets s’ofegaven durant la nit, com si fossin un peix en l’aire.

Em dic Júlia. Aquesta és la història de l’estiu que vaig perdre la mare i vaig trobar un tauró més vell que els arbres. Però no pateixis, que això no t’esguerrarà el final. Em van posar el nom de l’àvia, a qui no vaig conèixer, i també el d’un programa d’ordinador que agrada al pare. Tinc deu anys i dos-cents tres dies. Vaig haver de demanar al pare que ho calculés, perquè les xifres i jo no ens entenem gaire. Amb les paraules sí que m’hi entenc. Pots convertir les xifres en paraules, però no pots convertir les paraules en xifres, i per això les paraules deuen ser més poderoses que no pas les xifres, oi? El pare no hi està d’acord. Tota la seva feina es basa en les xifres. És per això que hem acabat vivint al vell far de Shetland. Hi va venir per programar-lo, per fer que funcionés de manera automàtica. Aquí abans hi vivia un faroner i la flama era de gas i de guspires, no era pas una bombeta de tungstè de mil watts. Gas i guspires, com els estels.

Kiran Milwood (2022). La Júlia i el tauró. Barcelona: Editorial Casals. Traductor: V. Aldea