La Maria tenia uns ulls verds que mudaven de color al compàs del seu ànim. Quan reia eren d’un verd blavenc com el mar a l’estiu, i quan estava trista, que era la major part del temps, d’un blau grisós com l’oceà als capvespres d’hivern. Les estranyes ocasions en què s’enutjava, podies veure com s’enfosquien fins a quasi negrejar, com un llac d’aigües tèrboles on per res del món t’agradaria endinsar-te. Em mirava amb aquells ulls de gata i jo imaginava que havia tingut set vides i que anava per l’última. Solia explicar-me que la majoria de la gent creu que morim quan el nostre cor es rendeix i deixa de bategar, però en realitat tots anem cedint una mica de vida amb cada desgràcia que ens passa. Afirmava que, per aquest motiu, hi havia gent inanimada. Gent que continuava respirant i que fingia que era viva fins que exhalava l’últim alè com un alliberament. També em deia que hi havia gent especial, persones que se sobreposaven a les desgràcies, que aprenien d’elles i es refeien gaudint cada dia sense perdre’s en el passat ni tenir por del futur, i que jo n’era una.

Duia els cabells negres molt curts i era tan prima i plena de nusos com una vara de salze. Al braç esquerre hi duia tatuat un gat que mirava la lluna, i em deia que era la seva ànima. Però encara més que la mirada, m’agradava quan reia. Tenia els ullals molt torts, però li quedaven bé i pensaves que aquelles dents eren com havien de ser.

Suposo que tothom és com ha de ser.

A l’hospital jo no volia parlar de què m’havia passat, però ella, quan mirava els jeroglífics que formaven les cicatrius de les meves cames i braços, s’ho imaginava. Recorria cada ferida amb la punta dels dits, com si llegís braille i cada marca contingués un detall de la meva història.

A les nits, compartíem el llit i m’arrapava al seu cos tebi amb cura, com si tingués por d’espatllar-la. De vegades, no podíem dormir i m’explicava alguna història: sobre la seva tortuga, que es va enamorar d’una sabata. O de com va guarir un colom, que en volar va creure que el cel era el mar. Jo em perdia als seus ulls, que espurnejaven en la foscor d’un color impossible, fins que ens vencia la son abraçades. Amb ella, podia dormir tota la nit. En canvi, quan estava sola em despertava de matinada i el llit em semblava fred i ingrat. Mig desperta per la llum eterna que s’escolava a sobre meu des del passadís i pels sorolls apagats de l’hospital, romania abraçada al coixí, desitjant que passessin un, cinc, vint anys de cop.

[…] Una nit, la Maria estava estirada al llit mentre jo escrivia a la llibreta. Es cobria amb l’aspre llençol blanc i semblava tan fràgil com una torre d’escuradents que algú s’havia entestat a construir sabent que qualsevol copet l’ensorraria. Quan em vaig estirar al seu costat em va confessar que, des que havia acabat la primària, jo era la primera amiga que havia tingut. La vaig abraçar i els ulls li van resplendir amb tendresa i amb un espurneig de melangia. Em va agafar delicadament les mans i em va dir:

—Tenim aquesta nit per explicar-nos què ens va passar. Després, serà hora de lluitar pel futur.

Poden reduir-se dues vides fins a cabre en una sola nit? Quan mires enrere t’adones que, a la vida, hi ha només uns quants fets que determinen el teu destí, com si la resta de mesos i anys fossin només un farcit oblidable. Dies, setmanes i anys en què només et deixes portar, com un bri d’herba que sura arrossegat pel corrent. Setmanes que no recordaràs mai. Mesos en què cremes les hores anodines, esperant que passi alguna cosa bona, alguna cosa que et faci sentir viva.

Com en un dibuix de punts vam recórrer les línies que ens portàvem a cada succés, a cada decisió que ens havia conduït a aquell lloc. Vam cosir amb paraules punt rere punt, fins que el traçat se’ns va revelar com una cicatriu que sempre hagués estat allà amagada.

Sònia Guillén Colomer. 2023. Cicatrius. Barcelona: Fanbooks

BONUS TRACK: Avui ens ha semblat que aquest clàssic dels R.E.M. pot il·lustrar musicalment el llibre “Cicatrius”, perquè parla de la sensació de dolor i desesperació immensa que, malauradament, tard o d’hora, tothom acaba experimentant en algun moment de la vida. Això no obstant, com també expressa, i prou bé, aquest tema musical, molt més important que el dolor és la capacitat de resistència i superació, el suport incondicional que ens podem oferir els uns als altres i, sobretot, l’esperança que mai ningú no hauria de perdre.