Sabeu què és el kamishibai o el “teatre de paper”? És una manera original, molt bonica i força desconeguda per a nosaltres, d’explicar relats a través d’un butai, una mena d’armariet de fusta amb tres portetes. Diuen que el seu origen el podríem trobar al Japó i al segle XII. Per tant, ja fa molt de temps d’ençà que algú va començar a contar contes d’aquesta forma, oi? Per cert, a la persona encarregada de narrar aquestes històries se l’anomena gaito kamishibai i, tradicionalment, viatjava en bicicleta per desplaçar-se d’una localitat a una altra amb el seu teatret portàtil de fusta i paper. Si voleu conèixer més detalls sobre l’origen d’aquesta pràctica narrativa, sobre la seva tècnica teatral o, fins i tot, si us voleu animar a crear el vostre propi kamishibai, consulteu aquest dossier que s’ha elaborat en el marc del seminari de Dinamització de les Biblioteques Escolars del Pla de l’Estany. Qui comparteix bones històries, sigui quin sigui el mitjà, comparteix també bons sentiments.
Saps què és la poesia? Jo encara tinc els meus dubtes. De fet, crec que, després de rumiar-ho durant molts anys, segueixo sense saber del cert què és la poesia. Només sé que comença per P, com piscina, paraigua, pingüí, planxa, patata, planeta, pilota, pregunta, potser, piano, pantaló, pissarra, platja…, o com molts altres mots. Imagino, però, això sí, que la poesia és com una mena de superheroïna que té el poder de salvar el món, d’endolcir la vida, de provocar admiració o contemplació, de capgirar les mirades o, si més no, de convertir un penja-robes en una gavina blanca que plana, calmosament, sobre oceans de màgia, de sensibilitat i de tendresa. I per a tu, amic meu, què és la poesia?
Ball Robat és una obra teatral, classificada com a comèdia dramàtica, escrita per Joan Oliver. Aquesta obra està estructurada en tres actes i un epíleg, en el qual s’explica el desenllaç de la història.
En aquesta obra es planteja la situació de tres parelles de casats que celebren les noces d’estany, deu anys compartint la vida. Hi podrem observar les diferents situacions personals que es presenten a cada una de les parelles protagonistes, representades en els espais més íntims i personals de cada una d’elles. El factor sorpresa d’aquesta obra són els diferents triangles amorosos que s’aniran dibuixant al llarg de la història.
Joan Oliver, a través d’aquesta peça teatral, vol fer una crítica social de la burgesia, que es preocupava, sobretot, per aparentar. A través d’aquests personatges, Oliver mostrarà el que per a ell és una societat de mentides i d’aparentar el que no és real. Els triangles inicials de l’obra són: Mercè-Cugat, Eulàlia-Oleguer i Núria-Oriol, les tres parelles casades.
En el primer acte es desgrana la relació de Mercè i Cugat. Mercè és una dona molt sincera, poruga, que es culpabilitza de no haver tingut fills, i Cugat és un home molt pessimista i insegur de si mateix. Són una parella que, des del meu punt de vista, són molt diferents, i cada un d’ells es deixa influenciar per l’altre, fet que provoca que, en alguns casos, deixen de fer coses perquè l’altre afecta en les seves accions. En aquest acte es pot veure la discussió que inicien sobre la solidesa del seu matrimoni, la qual serveix per percebre un cert cansament l’un de l’altre; la parella s’arriba a sincerar com mai ho havia fet. Aquest problema s’allargarà fins a l’endemà, que continuaran debatent sobre els fets que han causat el seu problema. Cap al final de l’acte una acció protagonitzada per Cugat provocarà el començament el desenllaç de l’obra.
El segon acte estarà protagonitzat per la parella formada per Eulàlia i Oleguer. Eulàlia és una dona que només viu pel seus fills, els dedica tot el seu temps, i Oleguer és un home molt intel·ligent, cregut i masclista. Són una parella que, per a mi, podia ser la parella més conservadora i representativa de l’època en què se situa l’obra. En aquest acte se’ns presenta una de les accions més importants i definitives de l’obra (des de la meva perspectiva de lectora): Cugat serà capaç de parlar amb Oleguer sobre els sentiments que ell (l’Oleguer) sent cap a la seva dona, la Mercè, i demostra, també, d’alguna manera, els sentiments que sent ell (Cugat) cap a la dona del seu amic, l’Eulàlia. En aquest acte els lectors són testimonis d’un moment essencial en la vida dels personatges.
I, en el tercer acte, el definitiu, la parella protagonista és Núria i Oriol. Núria és una dona molt rígida i troba ridícul el seu marit i Oriol és un home mimat i sedentari. Ells dos són una parella que sempre discuteixen. Una característica remarcable de la parella és que els rols estan intercanviats, és a dir, Núria és rígida, amb caràcter, mentre que Oriol és un home molt dòcil, no és capaç de discutir, fet molt estrany per a l’època en què se situa l’obra, ja que la societat era molt conservadora i patriarcal. Hi podem observar la discussió que té la parella en relació a un problema molt íntim de la família que formen. Aquesta discussió passarà a segon pla quan Oriol i Eulàlia protagonitzin una entranyable conversa, a través de la qual els sentiments surten a l’exterior i els dos personatges s’oblidaran per uns instants de tot el que els envolta.
I, per últim, i amb l’objectiu de donar fi al llibre, trobem l’epíleg. En aquesta part es produeix el desenllaç de la història, un final molt intens, on podem apreciar que els triangles amorosos han sigut modificats de la següent manera: Oleguer-Mercè, Eulàlia-Oriol i Núria- Cugat. La situació principal que s’hi representa enganxa el lector fins a l’últim instant i pot arribar a tenir-lo en tensió fins a l’últim segon (tal com em va passar a mi). A l’epíleg comprenem que, en realitat, les parelles, malgrat els seus pensaments i sentiments, s’adonen que la seva vida no anava tant mal encaminada com ells pensaven.
Ball Robat és una obra que critica la societat d’aquella època d’una manera molt ben treballada. L’autor (Joan Oliver) ha sabut presentar com la burgesia de l’època volia mantenir les bones aparences de portes enfora i fer veure que tot era de color rosa. Aquesta crítica, representada de manera còmica, ha sigut capaç d’enganxar tot el públic lector que ha arribat a tenir en les seves mans aquest llibre.
* L’autora de la ressenya és Gemma Vidiella Clua, alumna de 1r de Batxillerat de La Salle Reus; l’obra comentada forma part del conjunt de lectures prescriptives de l’assignatura de Literatura catalana; i les fotografies corresponen a la representació de l’obra que es va fer al Teatre Sant Vicenç durant els mesos de gener i febrer de 2017.
El món és escenari: tots els homes i dones representen només; tenen entrades i sortides; i l’home en el seu temps fa molts papers, amb set edats per actes. Primer en braços de la dida miola, perboca i rondineja; després estudiant, amb la cartera i rostre matinal, se’n va a l’escola com un cargol, a contra-cor. Amant, després sospira com un forn, fa versos tristos sobre les celles de l’amiga. Soldat d’estranys renecs després, i amb barba de lleopard, gelós d’honor i prompte a batre’s, cerca fama, que és bombolla, fins a la boca del canó. Ja jutge, amb gran ventre folrat de bons capons, té greus els ulls i una severa barba, molts exemples moderns i sàvies dites: i així fa el seu paper. L’edat sisena el torna un bufó prim i amb sabatilles, du ulleres i les galtes li fan bossa; mitges de jove són un món massa ample per a la cama prima; i la veu forta, tornada barboteig d’infant, flauteja i xiula en els seus sons. L’última escena, que clou aquesta història tan moguda, és segona infantesa i simple oblit, sense ulls, ni dents, ni gust, sense cap cosa.
William Shakespeare, «El món és escenari». Dins: Poesia anglesa i nord-americana. Traducció i notes de Marià Manent. Barcelona: Editorial Alpha, 1955, p. 72. Font: Visat
All the world’s a stage, and all the men and women merely players. They have their exits and their entrances, and one man in his time plays many parts, his acts being seven ages. At first the infant, mewling and puking in the nurse’s arms. Then the whining schoolboy with his satchel and shining morning face, creeping like snail unwillingly to school. And then the lover, sighing like furnace, with a woeful ballad made to his mistress’ eyebrow. Then, a soldier, full of strange oaths, and bearded like the pard, jealous in honour, sudden, and quick in quarrel, seeking the bubble reputation even in the cannon’s mouth. And then the justice, in fair round belly with good capon lined, with eyes severe and beard of formal cut, full of wise saws and modern instances; and so he plays his part. The sixth age shifts into the lean and slippered pantaloon, with spectacles on nose and pouch on side, his youthful hose, well saved, a world too wide for his shrunk shank, and his big, manly voice, turning again toward childish treble, pipes and whistles in his sound. Last scene of all, that ends this strange, eventful history, is second childishness and mere oblivion, sans teeth, sans eyes, sans taste, sans everything. William Shakespeare, As You Like It, II.vii.138-165
Aigües Encantades és una obra de teatre escrita per Joan Puig i Ferreter (1882 – 1956), una obra on s’enfronten un conjunt d’idees modernistes, defensades per una minoria de la societat, a un pensaments conservadors i religiosos, que presenta la majoria de la població. Amb aquesta contraposició es mostra clarament l’enfrontament entre l’individu i la seva societat. Cecília, la protagonista de la història, intenta fer entendre als habitants del seu poble, estancats en el passat (tradició, religió i forces polítiques oligàrquiques), que s’han de modernitzar i han de donar pas a les noves idees de progrés que poden afavorir-lo, com és el cas de les aigües del Gorg de la Verge del seu vilatge, que podrien salvar el poble de la sequera que es presenta des de fa molts anys.
Aigües encantades (1908) se situa en un poble de la part alta de la muntanya de les comarques tarragonines i planteja el típic conflicte modernista entre l’individu i la societat. El problema de la sequera provoca un enfrontament entre el sector tradicionalista i conservador del poble (que és el que té poder i és representat per Pere Amat, el cacic, i l’alcalde) i la visió moderna d’un enginyer vingut de la ciutat que compta amb la complicitat de la filla del cacic local (Cecília). És la lluita ancestral entre la tradició i la modernitat vista des dels paràmetres del Modernisme més regeneracionista i vitalista.
Aquest llibre ens mostra una societat immadura i hipòcrita que no es deixa ajudar per les innovacions de l’època i, al mateix temps, un grup reduït de persones que trenca amb la tradició i busca la modernitat. Per aquesta senzilla raó ja val la pena llegir aquesta fantàstica obra que ens dóna l’oportunitat de comparar la seva trama amb aspectes de la vida actual on es repeteix la mateixa situació. Amb això podem dir que aquesta obra es pot considerar actual, ja que, avui en dia, apareixen situacions semblants a les de la història, referint-me a l’enfrontament entre individu i massa social.
A més, aquest llibre és una obra teatral, i per tant, està escrita en forma de diàleg i acotacions, cosa que fa que la lectura sigui més dinàmica, ja que, per part meva, es fa més amè llegir un diàleg que no pas llegir una novel·la que pot estar plena de descripcions que de vegades poden arribar a ser pesades. Però haver-se de fixar cada cop en el personatge que parla fa que es trobi en falta, en alguna ocasió, la narració; tot i això, continua sent una lectura àgil i entretinguda.
Aquesta obra està dividida en tres actes i el primer acte és el que a mi em va complaure més. Per què, us preguntareu? Doncs perquè en aquest primer acte es presenten els personatges principals i es comencen a veure tots els lligams i relacions entre cada personatge i, també, es troben molt més destacades les discussions entre Cecília (protagonista de l’obra i defensora del progrés i del canvi) i els seus pares, Pere Amat i Juliana (completament conservadors i capficats en la religió i les seves tradicions). L’enfrontament pare – filla origina l’acció de l’obra i li dóna una certa emoció. També es manifesta, en aquest primer acte, la relació que es presenta entre el Foraster (amic de Cecília, que està totalment a favor d’ella) i Cecília, atès que aquesta relació que tenen es pot considerar més que una amistat, la qual cosa, i al meu entendre, afavoreix una història romàntica no gaire concretada per Puig i Ferreter, però que, d’una manera o altra, hi és.
Aquesta obra finalitza amb la fugida del Foraster d’aquell poble on no se l’acceptava per les seves idees, i amb ell també se’n va Cecília, que no ha pogut solucionar el seu conflicte patern. És a dir, una vegada més ha guanyat la massa social conservadora que no accepta les noves idees.
Finalment, Aigües encantades és un llibre amb una trama simple i previsible però amb uns personatges que tenen molta personalitat i, fins i tot, el lector pot arribar a identificar-se amb algun d’ells. Una obra plena d’emocions, idees i sentiments.
* L’autora de la ressenya és Clàudia Descarrega Reina, alumna de 1r de Batxillerat de La Salle Reus; l’obra comentada forma part del conjunt de lectures prescriptives de l’assignatura de Literatura catalana; i les fotografies, de Teresa Miró, corresponen a la representació de l’obra que es va fer al TNC l’any 2016.
Benvinguts a l’òpera, l’espectacle més gran del món! Us atreviu a descobrir tots els seus secrets? Si us ve de gust, ara teniu l’oportunitat de fer-ho, tot acompanyant un grup d’escolars que volen conèixer el teatre de l’òpera. Una guia molt eixerida i simpàtica us acompanyarà durant tota la visita i us ajudarà a descobrir tots els racons i els secrets més íntims d’aquest teatre: orquestres, cantants, cors, ballarins, llums, grans escenografies… Tot està al vostre abast! Durant el recorregut descobrireu com funciona aquest espectacle, els professionals que el fan possible, quins són els orígens i la història de l’òpera, els principals representants d’aquest gènere, la importantíssima feina dels tècnics, l’arquitectura teatral i moltíssimes coses més. Som-hi! Anem a l’òpera! L’aplicació és totalment gratuïta. Descarrega-la aquí en versió iOS o Android. Trobaràs els textos i les locucions en català, castellà, anglès, gallec i euskera.
Passió per la lectura 