L’Olga tenia vuit anys, i s’havia mudat de casa sis vegades. Menjar sis vegades pastís de xocolata en una vida de vuit anys és ben poca cosa, raspallar-se sis vegades les dents en vuit anys també és molt poc, però canviar sis vegades de casa és moltíssim per a una vida tan jove com la de l’Olga. Aquelles mudances freqüents l’obligaven a tenir el que li era estrictament necessari: l’habitació de l’Olga cabia en una maleta petita. D’aquesta manera, quan en Bernard, el seu pare, es llevava un matí i deia, mentre esmorzaven: «Reines meves! De nou ens n’anem a l’aventura!», l’Olga només havia d’endreçar els quaderns, el necesser, els quatre àlbums il·lustrats, la capsa de llapis de colors, el conill blau, els cinc jocs de cartes, la nina Mirette, el dau, i ja estava a punt! En Bernard desmuntava la llibreria de la sala; la Fédora, la mama de l’Olga, s’acabava la tassa de te, la col·locava en una capsa amb la tetera encara plena d’una barreja russa que feia una flaire deliciosa de taronja i de Nadal, feia un petó al seu marit, encabia tot el menjar del frigorífic a la nevera portàtil, ficava la roba en un bagul, plegava les cadires de càmping, es refeia el monyo, el seu marit li enviava un petó mentre carregava tot allò al cotxe, lligaven el sofà al sostre, ataconaven els matalassos a la part del darrere, i el llitet d’en Monsieur per sobre, i que comenci el viatge, som-hi tots dins del cotxe, a punt per a l’aventura, avall que fa baixada!

I així tornaven a ser tots tres asseguts al seient del davant de la vella furgoneta 403 de l’any 1957, heretada d’una germana de l’avi molt moderna per a l’època. Conduïen cap a nous horitzons, deixant enrere la seva última vida…

— Laure Monloubou (2022). L’Olga i el crit del bosc. Barcelona: Editorial Casals.